FOSC

No sé on sóc, tot és fosc i humit, tinc fred i tot em tremola, estic una mica espantada. Estic atrapada, i només entra una escletxa de llum; molt lluny de l’exterior no dec ser.

No tinc forces per buscar solucions i sortir d’aquí, tampoc sé que hi faig, ni com n’hi he arribat a parar, no recordo res, estic massa cansada.

Noto que vaig mig nua, amb un vestit lleuger que no és meu i no vaig calçada. Estic bruta de terra, plena de cicatrius i desorientada.

Dec portar unes dues hores; sí, encara sóc aquí. He intentat sortir d’aquí com he pogut i no hi ha manera, he provat de forçar la paret d’on surt l’escletxa de llum, he acabat amb ferides a les mans i les ungles sagnant però no ha estat prou i no he aconseguit res.

Però poc a poc, començo a recordar coses... ahir em vaig arreglar perquè sortia de festa per celebrar el seu aniversari... espera, de qui? no ho recordo... vam anar a sopar i llavors a la discoteca... em van acompanyar casi a la porta de casa, però és clar, no a la porta...   a partir d’aquí no recordo res més, però em puc arribar a imaginar el final.

No deixo de pensar perquè ningú ha entrat a aquesta mena d’habitació, em fa molt de mal tot el meu cos, ara nu, més que mai, i les cicatrius seran l’últim record que hi quedarà.

Cada vegada el cos em pesa més i més, cau i es queda estès damunt la freda i humida fusta on la meva cara decideix caure lleugerament sobre aquesta, on finalment queda molla al acariciar el terra.

De cop els ulls se’m comencen a tancar, quan sento unes passes, intento fer l’esforç de deixar-los oberts però no puc, em pesen de nou. Tot ho perdo i tot se’m barreja; les passes d’algú s’acosten, la visió em marxa i de lluny una veu rugosa em diu alguna cosa.

Fosc.

                                                    A.